Sovint sentim frases com: " com que tu ets psicòloga, ho tens més fàcil" o "com és que no te n'has adonat, si ets psicòloga?" o "no em llegeixis la ment...", i també adonar-te'n que certes persones, pel fet de ser psicòloga, es mantenen distants.
Doncs bé, abans de tot, dir-vos que els psicòlegs i psicòlogues no fem miracles i, per descomptat, no llegim la ment. Som persones tant perdudes i vulnerables com qualsevol. Som humans/es.
Així com una metgesa es pot posar malalta, una psicòloga pot trobar-se en un moment complicat, situacions emocionals difícils, tenir problemes d'adaptació... Ens enfadem, sentim tristesa, ràbia, por, plorem... Perquè SENTIM!
Tenim més eines, informació i estudis pel que fa referència a la nostra professió, és clar. Però no som una profesió, som un ésser amb una personalitat i una història com qualsevol altre. I, per tant, fora de la consulta funcionem com a mare, pare, parella, fill o filla, germà o germana, amiga... Amb els vincles emocionals que això representa.
Els humans estem en contínua evolució, la vida és un aprenentatge diari i com a psicòloga puc dir que des que vam obrir la consulta, ja fa més de 30 anys, juntament amb les meves companyes, hem evolucionat i après moltíssim, personalment i professional.
Com a psicòloga escolto les inquietuds i situacions de la vida de moltes persones, una finestra a la complexitat de l'ésser humà. Persones que han decidit entrar, molts cops amb certa por, en el profund viatge cap al seu món interior, el món del desenvolupament personal.
Tots estem marcats per les pròpies experiències, pels nostres pares, el nostre caràcter i la nostra càrrega genètica. I quan dic tots, és tots; els psicòlegs i psicòlogues inclosos.
Com més històries escolto, més conscient sóc que tots estem en el mateix camí, tots som viatgers en aquest viatge de la vida. Portem "motxilles" diferents, sí; amb més o menys pes, sí; però tots tenim una història, i si som capaços/ces de despullar-nos emocionalment ens n'adonarem que no som tant diferents. Tots necessitem que ens comprenguin, que ens escoltin, que ens estimin... Tots tenim por de mostrar la nostra vulnerabilitat.
M'agrada parlar des de la meva experiència. Cada cop més mostro la meva vulnerabilitat, cada cop hi ha menys barrera, cada cop sóc més JO. Hem de normalitzar les ferides emocionals, treure'ns el pes de l'exigència, compartir des de l'amor.
Jo, com qualsevol client també estic en procés d'aprenentatge, de creixement personal, també tinc els meus moments difícils. No sóc ni més ni menys que ells. Hi ha coses que sóc i no vull ser, coses que encara no sóc i vull ser, i coses que sóc i encara no sé... Això és estar en procés. un procés, a vegades bonic i a vegades complicat, però totalment necessari per no quedar-nos estancats. Un procés que hauria de durar fins al final. LA VIDA CANVIA I NOSALTRES TAMBÉ HAURÍEM DE FER-HO. Això és L'ADAPTACIÓ, i sense adaptació no hi ha EVOLUCIÓ.
Espero que aquest granet de sorra pugui contribuir a desmitificar la tasca i professió del psicòleg/psicòloga. També som vulnerables!
Montse Icart
